Este 16 de maig un nou tren republicà ha recorregut el País Valencià. És el segon després d’aquell que va arribar fins a Alacant. En esta ocasió va ser en direcció contrària i va anar des d’Oriola a Castelló.

Més enllà de les fluctuacions que patix tot moviment de masses mostra la consolidació del moviment republicà en el País Valencià. Amb quasi un miler de viatgers, unes quatre mil persones es van manifestar a Castelló.

Amb càntics entonats de forma festera i combativa, la ciutat coneguda pel seu alcalde d’ulleres fosques, que no desentonen amb la política que du a terme ni amb la que es desenvolupa a la resta del País Valencià, va viure una nova jornada de lluita per la tercera república. (Segueix…)

Article de Juan Nogueira

En aquest article Juan Nogueira intenta aclarir el context en el que es dóna el conflicte del satèl·lit i també aprofundir més en la geoestratègia de cada un dels països involucrats.

El 31 de agosto de 1998, Corea del Norte sorprende al mundo lanzando un objeto volador a larga distancia. Inmediatamente, surgió un debate: ¿satélite o misil? En realidad, esa distinción tenía poca importancia en Occidente, ya que lo que verdaderamente preocupaba era el hecho de que uno de los últimos bastiones del anti-imperialismo y del socialismo, tuviese la capacidad de llegar con sus cohetes a miles de kilómetros de distancia. La guerra fría, que se creía olvidada, resucitaba en Corea.

Casi 11 años después, estamos viviendo una repetición casi idéntica de los acontecimientos de entonces. Hay una pequeña diferencia, que es algo más que un matiz: ahora, se sabe con seguridad que Corea del Norte posee armas nucleares. (Segueix…)

Article de Juan Nogueira

El 9 de setembre de 2008, Corea del Nord va celebrar el seu 60 aniversari. Els comunistes del PCPE vam ser l’única delegació de l’Estat Espanyol a estar presents en els festejos.

El conflicte té origen en l’estratègia nordcoreana de desenvolupament socialista basat en l’autosuficiència: l’autoabastiment agrari necessita petroli, petroli a través de la retirada de sancions.

L’envit nuclear és la moneda de canvi a les sancions nord-americanes dins de la mesa de negociació a 6 bandes.

Davant de nosaltres, un país socialista que avança a gran velocitat i que, en relació a la nostra visita en 2005, ha donat un salt de desenvolupament considerable.

Vam veure nombrosos edificis en construcció, zones senceres de les ciutats acabades de modernitzar i una economia que deixa arrere els efectes de la caiguda de l’URSS i el bloqueig internacional. No obstant això, Corea del Nord és notícia a Occident només en relació a les armes nuclears. Per això, és important que projectem un poc de llum sobre este assumpte. (Segueix…)

Article de Ricardo Alarcón, President del Parlament de Cuba

La victoria revolucionaria el 1ro de Enero de 1959 convirtió a Cuba en noticia para quienes casi nada conocían de ella. Para muchos fue como encontrar un nuevo mundo. Al igual que en la época de los grandes navegantes, el hallazgo estuvo nublado por la ignorancia y los prejuicios que suelen acompañar a los descubridores.

Algunos aspectos clave tales como los métodos empleados por los revolucionarios para derrocar a Batista —en particular la lucha guerrillera y la insurrección urbana— y la conducción del proceso por fuerzas desconocidas y sin vinculación con el movimiento socialista internacional o con cualquier otra instancia supranacional, su inmediata confrontación con el imperialismo norteamericano y la identificación con el socialismo, provocaron generalizada sorpresa e interés y colocaron la experiencia cubana en el centro de atención de investigadores y analistas casi todos lastrados por una visión eurocentrista. (Segueix…)

Article de Diego Farpón publicat a Kaosenlared

Normalment es tendeix a pensar en el Partit Comunista únicament i exclusivament com un partit d’avantguarda, la qual cosa comporta per a alguns, implícitament, el ser poc nombrós. Este fet, no obstant això, no és cert. El Partit Comunista és dialèctic, i si bé en una primera fase és un partit poc nombrós, aspira a ser un partit de masses. D’avantguarda ho ha de ser sempre, amb pocs o molts membres, si no perdrà el seu caràcter revolucionari i deixarà de ser el Partit Comunista.

El Partit d’avantguarda

Un partit d’avantguarda no és aquell que té molts o pocs militants, si no el que és capaç, independentment de la quantitat de militants, d’exercir d’avantguarda. (Segueix…)

Carmelo Suárez
Secretari General del PCPE

En el marc de la lluita de classes en este país la doctrina jurídica ha desenvolupat tota una construcció argumental per a combatre als que se li oposen i, així, legitimar la repressió de les seues justes aspiracions obtenint, de vegades, un alt consens social.

Què passaria si els aplicàrem, als més alts representants de l’estat, la mateixa doctrina que ells han elaborat per a mantindre la seua hegemonia?

El resultat és ben senzill. L’actual Cap de l’Estat –Juan Carlos de Borbó- i el president del Govern d’Espanya –José Lluís Rodríguez Zapatero- són culpables de “conspiració per a matar i col·laboradors necessaris”.

L’assumpte de què els acuse és dels milers de víctimes dels atacs genocides del sionisme israelià contra el poble palestí de Gaza. I no es tracta d’una acusació purament formal, és una acusació objectiva que hauria de ser tasca d’un Tribunal dels Pobles, si el mateix existira i tinguera l’opció d’obrir una causa penal per estos crims. (Segueix…)

Des de fa ja molt de temps en alguns ajuntaments Esquerra Unida planteja mocions a favor d’un referèndum en què els ciutadans de l’Estat espanyol haurien de triar entre república o monarquia.

De la mateixa manera, des de fa ja diversos anys, s’ha incrementat la lluita popular per la república.

Encara que és cert que la lluita per la república està emmarcada fonamentalment entorn al 6 de desembre i el 14 d’abril, el seu desenvolupament és un fet objectiu: proliferen els actes i hi ha manifestacions descentralitzades, a més de la unitària cada 6 de desembre.

En l’última assemblea de l’esquerra institucionalitzada i integrada en el sistema, va canviar tot perquè no canviara res: Cayo Lara al capdavant dels de sempre, perquè els joves creguen que quelcom va a canviar i les forces i temps destinats a la lluita interna,  en compte de a la mobilització popular i al desenvolupament de la consciència de classe entre la classe treballadora, van tindre algun valor. (Segueix…)

A Alemanya hi havia una crisi enorme. Major que la que nosaltres vam viure: però totes les crisis enormes comencen com esta, sent xicotetes. Va ocórrer que la crisi creixia i creixia…

Els alemanys van tindre dos opcions: van poder elegir entre els que deien allò de socialisme o barbàrie i els nacionalsocialistes. Al final, van elegir als segons, van optar pel feixisme, per la barbàrie. I excepte aquelles persones que els van enfrontar, que van morir amb més dignitat de què va tindre mai qualsevol dels que estava davant seu, no va haver-hi innocents.

Va haver-hi persones que van votar al partit nazi i li van entregar el poder, va haver-hi els que van participar directament del nacionalsocialisme engrossint les seues files, va haver-hi els que van portar el feixisme a camps que van deixar de ser científics, com el de la medicina, i va haver-hi, i no són innocents tampoc, els que van mirar cap a un altre costat i van permetre. Aquells que van promoure i van permetre el feixisme eren persones normals, com tu. (Segueix…)

No recorde l’edat amb què em va dir que va vindre, encara que em va sorprendre per la seua joventut, entorn als 16 o 18 anys. Va vindre de França, fa una miqueta més de 70 anys.

Va deixar, com és evident, tot quant tenia allí: la seua família i amics, els llocs a què solia anar… i no ho va fer per un somni, per cap persona especial que visquera ací… no ho va fer per ell, ho va fer per nosaltres, va vindre ací per nosaltres, per a lluitar en les Brigades Internacionals.

Van vindre milers de persones de tots els racons del món, el seu cas no va ser una excepció. Què estava construint el poble espanyol què va cridar l’atenció del món sencer?

Ací van vindre també nord-americans, i van vindre també nord-americans negres. Aquells que havien sigut durant segles esclavitzats i assassinats, aquells que havien sigut durant segles objectes, també van vindre a combatre per la República espanyola. I no sols van combatre, sinó que es van posar al front dels soldats: i els soldats, blancs, van obeir. (Segueix…)

Quan passats de tres a sis mesos acaben d’analitzar el contingut de les caixes negres del MD 82 estrellat a Barajas, el que podem afirmar amb seguretat que no eixirà de les mateixes, seran teories que recolzen que les causes del sinistre tenen el seu origen en interessos especulatius comercials capitalistes. No, amb seguretat –segons indicis-, s’inclinaran a descarregar sobre la causalitat de les fallades en cadena; humanes i mecàniques, com desencadenants de la tragèdia.

No parlaran estes caixes que esta companyia, de majoria de capital del grup escandinau semi-públic (50% privat) SAS que entre altres posseeix també; BMI, Air Botnia, Brathens, Wiideroee, Air Greenland, porta temps intentant desprendre’s de l’empresa espanyola, pressionant al màxim a les forces de treball comprades als seus empleats, amb l’objectiu clar de poder mostrar la companyia en el mercat de la forma més atractiva a possibles compradors, després de fracassar els intents amb Marsans i Pascual. La màxima neoliberal de reduir la càrrega que per a les empreses suposa la part corresponent a sous i salaris del personal, unit a la sobreexplotació de les mateixes, buscant la màxima productivitat, darrere d’aconseguir un major plustreball. (Segueix…)